Not a moment too soon

Not a moment too soon és una peça de teatre-dansa multidisciplinària sobre un viatge compartit: els compassos finals de la vida de Cunningham, la lluita per seguir treballant, i la delicadesa amb que Trevor Carlson l’acompanya en aquest procés.

…..

Durant una gira a Austràlia en l’hivern del 2001, davant del mirall del seu camerino, Merce Cunningham diu la frase: “Not a moment too soon” (no és massa aviat), mentre es grava a si mateix amb la seva càmera de vídeo. En aquest moment, Merce té 79 anys. Els tres anys previs, i al llarg dels nou posteriors, l’acompanya Trevor Carlson, el seu director executiu i gran còmplice.

Cunningham, un dels grans coreògrafs del Segle XX, company i col·laborador assidu del revolucionari compositor John Cage, qui el va introduir en el pensament budista, en dir “Not a moment too soon” revela la vinculació amb aquesta visió filosòfica que deixarà empremta en el paisatge de la dansa contemporània internacional i alhora, ens connecta amb els últims moments de la seva vida.

Not a moment too soon és una peça de teatre-dansa multidisciplinària sobre un viatge compartit: els compassos finals de la vida de Cunningham, la lluita per seguir treballant, i la delicadesa amb que Trevor Carlson l’acompanya en aquest procés. Un acte d’introspecció en una memòria compartida per dos homes que vol proposar-nos, a través de la veu i la imatge de Cunningham, en els seus propis vídeos inèdits, i de les narracions i accions del mateix Carlson, una mirada íntima cap als últims dies d’un mestre.

…..

Estrena a BARCELONA 14, 15 i 16 d’OCTUBRE, 2016 al Mercat de les Flors.

…..

aThorus Arts logo production

Direcció i Coreografia
FERRAN CARVAJAL

Dramatúrgia
ALBERT TOLA

Vídeo Creació
MIQUEL ÀNGEL RAIÓ

Compositor
JAUME MANRESA

Disseny vestuari
ALEJANDRO ANDÚJAR

Fotografia (Mans de Cunningham)
MARK SELIGER

Coach de moviment
JOAN PALAU

Documentació en vídeo del procés de creació
ELISABETH PRANDI, GUAYARMINA AMADOR, YOANA MIGUEL

Tècnic sistema vídeo
TOMEU FIOL

Disseny gràfic
CAROL PÉREZ

Intèrpret
TREVOR CARLSON

Text
TREVOR CARLSON, ALBERT TOLA

Espai escènic
MAX GLAENZEL

Disseny il·luminacio
MARIA DOMÈNECH

Creació escultura
CASEY CURRAN

Fotografies
MARK SELIGER i THORUS ARTS

Ajudant direcció
OCTAVI DE LA IGLESIA

Coordinador tècnic
XAVIER SALAVERT

Operador Motion Graphics
ALEX ROMERO

Constructor
ÓSCAR HERNÁNDEZ POL

…..

Producció
THORUS ARTS

Producció executiva
ANABEL LABRADOR

Coproducció
Mercat de les Flors i Thorus Arts

Comissaris
Katherine Hayes, Mary Rice i Sutton Stracke

Amb el support
Sandra Cornelius, Kim Cullen & David Taylor, Nancy Dalva, Molly Davies, Carolina Nitsch, Judith Pisar, Pamela Schaeffer, Mark Seliger i Holly Sidford

Amb la col·laboració de
El Graner fàbrica de creació i La Caldera

Aquest projecte ha estat realitzat amb el suport de la Robert Rauschenberg Foundation.

Agraïments especials
Arnie Apostol, Bande à part, Brummell Hotel, Deborah Ceballos, Marta Filella, Kathleen Fluegal, Fractured Atlas, Santiago Latorre, l’equip del Mercat de les Flors, Merce Cunningham Trust, Marta Oliveres, David Quinn, Toni Racklin, Kevin Taylor, Sue Weil i especialment a Laura Kuhn

……

Els vídeos de Merce Cunningham pertanyen a una col·lecció privada de Nova York i han estat generosament cedits sense restricció.

……

Dedicat a la memòria d’Albert Sanagustín.

…….

Durant les representacions de Barcelona, el 14, 15 i 16 d´oct l´Hotel Brummell ofereix un descompte del 20% als donants de Not A Moment Too Soon.

Les donacions a Thorus Arts són deductibles i es poden fer a través de  Fractured Atlas .

Fractures atlas logo

logo mercat de les flors

Descarregar dossier

L’obra de Merce Cunningham és una preparació contínua per a l’impacte de la llibertat.”

Peter Brook

Not a moment too soon promet.

Salta a primera vista la sensació de trobar-nos davant un projecte inevitable. Sembla que l’existència d’un seguit de materials i esdeveniments hagin desembocat inevitablement en el seu esdevenir: el projecte s’ha convocat a si mateix, que diguéssim. L’han cridat a ser l’apel·lant relació entre Merce Cunningham i el seu director executiu i còmplice Trevor Carlson. I el fet que Ferran Carvajal establís una relació personal amb Trevor a partir del 2007 i es convertís en testimoni ad hoc d’aquella relació durant un temps. Que el segon s’hagi avingut a formar part d’aquest projecte seguint la intuïció del primer i l’anècdota, el fet que Trevor regalés una càmera a Merce i que aquest es gravés a si mateix: que aquest material existeixi (!). Que Trevor Carlson s’ocupés amb fervor de The Legacy Plan per la Merce Cunningham Dance Company, i el bagatge de reflexió que això implica sobre una qüestió candent: la pervivència del llegat personal i artístic un cop desaparegut un creador o creadora que hagi treballat amb un material tant efímer com ho és un cos en moviment.

Se suma a l’interès per la matèria prima el que emana del repte artístic que suposa fer una peça a mig camí entre el documental, el biopic i el vídeo-art per llaurar un camp tant fonedís i incert com el de la memòria. Íntima, sempre subjectiva, traïdora. Fent ús de la dansa i el seu potencial de generar sumes semàntiques infinites en l’espai del no-dit; mirant de prémer els botons justos d’un record –i fer-ho amb la justa mesura– per no desvirtuar-lo en el seu pas a escena. Que és com voler treure el vaixell de l’ampolla sense desfer-lo peça per peça, realitzable només aplicant llum des d’un cantó per veure un miratge de les veles a l’altra banda del cristall.

Despertar un miratge: així mateix descriuen Carvajal i el seu dramaturg, Albert Tola, l’aspiració escènica de Not a moment too soon: “Merce es reflecteix en Trevor, i Trevor en el públic”. Proposen un viatge emocional a través del record d’un subjecte, superant la vocació merament documental per accedir a un terreny més subliminal i intersticial, entre els fets, la reconstrucció de la pròpia memòria i l’experiència emocional que això desperta en qui la narra i en qui l’escolta/veu/viu.

 

Però la sensibilitat del material també ve donada per la particularitat de la intimitat a la qual es vol accedir. Es vulgui o no, Not a moment… capta l’atenció un xic morbosa de la veïna del quart que tots tenim dins, encantada de la vida de tenir accés al Merce Cunningham “real” a través de les imatges que va gravar; de mirar per una esquerda fragments d’una vida compartida amb Carlson i regida, potser, pel postulat Not a moment too soon com a epítom de timelessness (concepte de la filosofia zen que tant va influir en el gran amor de la vida de Cunningham, John Cage).

Coda per a llepafils: essent Merce Cunningham el pare de la vídeo-dansa, una àncora d’interès coreogràfic afegida és precisament veure com el muntatge fa ús del vídeo per sumar tots els temps en un de sol: el temps present. Veure com Carvajal, Tola i Carlson fan aparèixer aquest espectacle com un esdeveniment-homenatge a la memòria d’una intimitat que arriba en el moment de ser presentat i not a moment too soon. I com aquest fer present encaixa –si és que encaixa– amb l’ús que el propi Cunningham feia del vídeo en la seva croada particular: aconseguir presentar la dansa com a moment i res més, bell i bo de veure en si i per si, sense afegits.

Cunningham va intentar crear una dansa pretesament desproveïda de la cadena emocional de significació entre cos i metàfora per convertir-la en canvi en un esdeveniment estètic i intel·lectual lliure. Volia evitar a tota costa dictar a l’espectador el què ni el com mirar. Fent ús de l’atzar com a recurs compositiu, per exemple, va convertir l’escenari en un univers antròpic d’infinites possibilitats i va fer esdevenir la dansa a través de composicions aparegudes per ordre de llei de probabilitats i prou. La frase not a moment too soon també pot referir a aquesta manera de fer: la dansa convocant-se a si mateixa en el moment just. Ni abans ni després, ni per decisió de ningú.

Recapitulem. La coda refereix a la poètica de Merce Cunningham, aprofitant l’excusa de la presentació d’un espectacle relacionat amb el coreògraf. Però Not a moment… no és ni pretén ser una peça de o a l’estil de Merce Cunningham. De fet, la primera i última promesa de l’espectacle és d’ordre més universal: trobar elements suficientment porosos en el relat d’un record subjectiu per fer emanar l’empremta que una vida ha tingut en una altra vida. I generar, en fer-ho, una empremta nova: de Merce a Trevor, i de Trevor al públic. Tota una promesa. Tot un regal.

Jordi Ribot Thunnissen