Sabates

[CAT]
de Helena Tornero,
foto de la autora

 

Matí, aviat. Molt aviat. Molta son, molta pressa, com sempre. Surts ràpidament de casa. Tanques la porta amb clau i baixes les escales. Aleshores les veus. Dues sabates de dona. Al terra, davant de la porta, abandonades. Com si la seva propietària s’hagués volatilitzat completament i l’únic rastre de la seva existència fossin aquelles sabates de taló plantades al mig de l’entrada del teu edifici. No saps què fer. Recollir-les? Deixar-les a un costat? Decideixes no tocar-les. Com si et fes por trencar un encanteri. Surts al carrer i comences a caminar. Per uns moments, intentes construir la imatge de la propietària de les sabates. Seran d’una veïna? No, les poques dones que hi viuen no duen aquest tipus de sabates. Com deu ser? On és, ara? Les preguntes van emergint del teu cap. Però és molt aviat, tens molta son i molta pressa. Al cap d’una estona ja te n’has oblidat. No hi tornes a pensar més fins que tornes a casa i obres la porta del teu edifici. Les sabates no hi són. Ni rastre.

(…)

Aquella nit somies amb ella. Amb la dona de les sabates perdudes. Camina pel metro i va descalça. Hi ha molta gent, però ningú no la veu. Tu pateixes perquè saps que va descalça i la gent porta sabates i et fa angúnia que la trepitgin. Cada cop hi ha més gent. Et costa seguir-la. De sobte, la perds entre la multitud. Et despertes tota suada. És aviat. Molt aviat. Cinc minuts desprès, sona el despertador. Et lleves, et dutxes, surts al carrer, entres al metro. Hi ha molta gent, però ningú no et veu.

(…)

Trobes un lloc per seure i mires la gent del teu davant. Els observes. Llegeixes la seva ment. Bé, saps que no pots llegir la seva ment, però t’agrada jugar a imaginar què pensen, a on van, on viuen, com són les seves vides. El teu safari de personatges particular. Aquella és profe de música de secundària, col·lecciona cursos per fascicles, viu sola amb dos gats i és una mica obsessiva: sabates de color rosa fúcsia. Aquell és professor d’entrenament físic, aficionat a les diapositives, els reportatges del “National Geogràfic” i les novel·les nòrdiques d’intriga: sabates esportives. Aquella treballa en una botiga de Pedralbes i de vegades somia en assassinar les seves clientes. Fora de la feina vesteix de negre, amb dos “piercings” i botes. Negres, òbviament. Aquell…aquell és tímid. Intenta passar desapercebut. Sempre té la sensació d’estar fora de lloc. Sovint se sent observat. A casa escriu poesia d’amagat en una llibreta de color blau. Mai no ha llegit a ningú els seus poemes. Sabates silencioses. I aquella? Aquella va de tràgica per la vida. Tot és un gran drama. Qualsevol petit detall pot convertir-se en una oportunitat per a desencadenar la tragèdia. Treballa d’administrativa a una oficina de l’Agència Tributària. Sabates grises.

(…)

I comences a obsessionar-te amb les sabates. I tornes a pensar en la dona de les sabates perdudes. I penses que potser és algú que va deixant sabates pels llocs. I somies amb aquesta idea. I a tot arreu on vas sembles trobar-te sabates abandonades pel carrer, a les voreres, a les estacions de tren, a les estacions de metro.

(…)

I un dia veus una noia al carrer. Porta una càmera de fotos. Sobre l’asfalt, hi ha una sabata solitària. T’hi apropes. La noia t’explica que fa anys que es dedica a fotografiar sabates abandonades. Desprès guarda i classifica cada imatge. Hi posa la data i el lloc amb molta cura. Li preguntes si de vegades posa les sabates expressament per a fer la fotografia. Et mira amb una espurna d’indignació. Et diu que no. Que només li interessen les sabates que estiguin veritablement perdudes.

 

BARCELONA, hivern del 2015.