ATURA’T i IMAGINA

[CAT]
de Jordi Oriol
ilustración Silvia Delagneau

 

Imagina que et proposen escriure un text. Una llegenda urbana, et diuen.

Imagina’t. Per una nova web enfocada en l’àmbit artístic. L’art: un valor segur; una bona inversió. I et demanen que escriguis una vivència, algun relat de procedència real, sorgit d’alguna experiència d’ahir, d’avui, al carrer. Alguna excusa per deixar anar la imaginació, i escriure. Art. Articular. Així que surts al carrer. I observes. Tornes a casa, agafes un paper… i articules. Imagina.

Potser aquesta història et semblarà una bola. Una trola. Però mira de creure’m. De la mateixa manera que et creus que l’home va posar els peus a la lluna fa més de 40 anys. De la mateixa manera que no dubtes de l’existència dels quarks o dels forats negres. En fí: si et creus que ets el 65% d’aigua, no veig com no et pots creure la meva història.

Posa’t a la meva pell. El Mètode Stanislavski et pot ajudar: recrea l’acció i trobaràs l’emoció.

Així que… imagina -per uns moments- que pagues els teus impostos. Imagina’t que ho fas. Imagina’t que vas estudiar 9 anys per obtenir un títol de medicina. Fent colzes per passar el MIR. Imagina’t ara passar-te 12 anys més treballant d’auxiliar amb un sou d’auxiliar, menjant-te totes les guàrdies per mirar d’aconseguir una plaça d’interí a un hospital… Val. Ara imagina que un dia ho aconsegueixes. Aconsegueixes allò pel qual fa tant temps que et desvius. La recompensa de 20 anys de sacrifici.

Ara imagina que –de sobte- t’acomiaden. Imagina que et quedes al carrer. Però tranquil: no és perquè facis malament la teva feina; no es tracta de “mala praxis”. Ni perquè s’hagi reduït miraculosament el número de pacients per atendre. No. No és això. I calma: ningú t’està dient que deixis de ser útil. Al contrari, tothom sap que ets necessari. Però potser no tant com un cotxe oficial de gamma alta d’un conseller. Et necessiten, sí però… abans s’han de comprar els bitllets d’avió en primera classe de tots els eurodiputats. Ningú t’està dient que siguis un inútil, però abans cal pagar les pensions vitalícies de tots els ministres i senadors. És per això que t’acomiaden. T’acomiaden per allò que en diuen… “pla d’austeritat”.

I et demanen comprensió. Imagina’t. Et demanen que ho entenguis. Que no és res personal. Que les coses són així, i que t’has d’anar fent a la idea. Imagina per uns moments que et fan creure que has estat vivint per sobre de les teves possibilitats. Que has viscut en un mar d’excessos i ara en pagues les conseqüències. Que ja t’ho hauries d’haver imaginat. Imagina’t! I ara imagina’t que t’adones que les coses només poden empitjorar. Que això només ha fet que començar.

Imagina que vius amb la teva família i una hipoteca per pagar. Imagina que tot just fa un any que vas tenir una filla. Una filla amb problemes. Problemes al cor, al fetge, als ronyons. Imagina una malaltia innombrable. Una d’aquelles que et posaven d’exemple a les classes de Patologia III.

Imagina la teva filla endollada a una màquina des del dia que va néixer. Imagina-te-la amb un tub d’alimentació a l’estómac, un altre al braç –per prendre-li la pressió-, un altre al coll per mesurar-li l’oxígen i el diòxid de carboni de les artèries. Tubs que li entren pel nas, i pels forats d’allà a baix. Catèters, sondes i uns electròdes enganxats al pit, connectats a una màquina que fa “pip”. Una obra d’enginyeria, que manté en vida a la teva filla.

Imagina el que deu costar tot plegat. Posa-li un preu. El preu d’una vida. El valor de la vida d’un vegetal. Un vegetal, una planta, una verdura. Que creix sense dir-te res. Potser et sembla desmesurat -sí, val-, però creu-me: costa un ull de la cara. I això… qui ho paga? El manteniment de la vida d’algú; d’algú que no fot res. La vida d’un paràsit.

I ara no parlo de tots aquells que porten anys xupant del bote, enxufats a una màquina que no fa “pip”, sinó diners de les teves pròpies contribucions. Nop. Parlo de la teva filla, imagina’t, que lluita per sobreviure.

En fí, un ronyó: això és el que costa mantenir en vida algú. Imagina’t-ho. Un colló.

Però no pateixis, tot això és una bola. Una trola. Una mera llegenda urbana, perfecte per aquest web de caire artístic. Una bola artística. Un valor segur. Així que imagina que sols t’ho has imaginat. Pensa’t afortunat. Podràs mantenir el ronyó, i també el colló. Encara que alguns… sense saber ben bé com… per una bola, imagina’t: per una miserable simple bola, han acabat perdent l’ull de la cara.

Atura’t. Imagina.