Susana Barranco

[CAT]

“Sóc una persona d’acció, d’emoció i d’acció, quan necessito explicar alguna cosa busco els medis necessaris i no sempre han de ser medis econòmics. Hi ha projectes que els he fet amb bastants diners i altres amb molt pocs però amb tots hi ha hagut la mateixa actitud, la necessitat d’explicar.”


 

 

Ser actriu, directora, escriptora i documentalista sembla una cosa natural en tu, en mirar els teus treballs es percep la teva habilitat per trovar la millor forma d’expressar-te usant qualsevol dels teus recursos. Sempre ha estat així o has anat evolucionat en com decideixes expressar-te artísticament? Com tries la manera d’explicar una història?

Susana Barranco_Thorus Arts

Foto de Marc Bartomeus

 

Això té molt a veure amb la necessitat o amb la urgència d’explicar alguna cosa. Primer penso en les persones que hi vull que hi participin i és gairebé això el que em porta al format, si documental, teatre o escriptura. No és una cosa natural, provinc del món del teatre i del món de la literatura, he estudiat teatre i filologia, sempre han estat dos mons que s’han retroalimentat l’un de l’altre, de fet, quan estudiava va haver-hi un temps que dubtava si tirar cap a un lloc o cap a l’altre i va guanyar el teatre. Quan em vaig començar a buscar la vida i sentia que ja tenia un lloc, com a mínim un camí, perquè el lloc mai el tens, però el camí es començava a traçar, tenia la recança d’acabar amb la literatura i vaig acabar la carrera. En el món del documental em vaig trobar gairebé per accident. Estava buscant unes imatges per una obra, “L’amor no fa mal”, i vaig gravar a unes dones donant el seu testimoni. Vaig veure que aquelles imatges necessitaven poder tenir entitat per sí mateixes creant una història.
Fa poc vaig entrevistar la Teresa Rebull, una dona molt polifacètica, va dir una cosa amb la qual em sento molt identificada, “quan m’agrada una cosa la vull provar”. M’és igual si és moviment o escriptura, evidentment cal un rigor, un aprenentatge, però em rodejo de gent suficientment llesta, més que jo, que em guia pel camí. Quan vaig començar a fer documentals jo no era una experta però tenia tot el background de qui vol explicar una història, i fent teatre expliques històries igual que amb la literatura. Aprendre el llenguatge cinematogràfic va sorgir a mesura d’anar fent… prova, error, assaig, error, assaig… i ara em considero igualment actriu que documentalista.

 

Els temes que t’interessen tenen sempre una relació personal amb tu? O, una vegada que comences, veus de seguida com connectar amb el projecte de manera personal?

Sempre tenen a veure alguna cosa amb mi que no té per què ser vivencial però sí que me’ls he de fer meus, sempre tenen a veure alguna cosa amb mi. T’explicaré l’últim documental que vull fer ara, es diu “caure del niu”. Un dia estava a la platja amb els meus fills i un noi Marroquí em va demanar un paper de fumar. Jo he viatjat molt al Marroc. Li vaig preguntar que què feia aquí, tenia 16 anys, em va explicar la seva història i em va copsar. Em va tocar una part meva i vaig decidir fer un documental que parles sobre això. Sí que ha de passar per mi, m’ha de moure alguna cosa interna, si no, no m’interessa, però no té per què ser vivencial, i si és vivencial, després ha de passar pel filtre de la ficció. No parlo de la meva vida però si a partir de la meva vida.

Susana Barranco_Thorus Arts

Foto de Marc Bartomeus

 

 

Sempre intentes que hi hagi un filtre que passi per la ficció?

Si, inclús quan parlo del meu fill Jonc, necessito trobar altres testimonis que passen per això i que s’allunyen de la meva experiència per completar la meva experiència, sinó, no em serveix.

 

En els teus documentals sempre aportes una visió artística intoduïnt elements que treballes en altres camps com el teatre o la dansa, Que et porta a fer-ho? i de quina manera tries aquests elements per utilitzar-los als documentals?

Crec que l’art arriba a esculls on només pot accedir l’art! Quan abordes un tema des de l’art, no té res a veure amb la comprensió teòrica que ens ofereixen amb les seves respostes sobre el tema tractat els diferents especialistes entrevistats, ja siguin antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs, polítics… Ni tampoc amb el sentiment que els testimonis vivencials aporten amb la seva experiència viscuda. Una imatge, un dansa, una posada en escena són els pretextos per donar una nova mirada. Una mirada que pretén mostrar una visió lliure i crítica sobre un aspecte concret per esdevenir, en el millor dels casos, en una vivència comuna.
L’art permet transcendir allò que és particular en universal.

 

Quin és l’aspecte més difícil en realitzar un projecte des que és només una idea a fer-ho una realitat?

Sóc una persona d’acció, d’emoció i d’acció, quan necessito explicar alguna cosa busco els medis necessaris i no sempre han de ser medis econòmics. Hi ha projectes que els he fet amb bastants diners i altres amb molt pocs però amb tots hi ha hagut la mateixa actitud, la necessitat d’explicar. El que és més difícil, crec, és rodejar-te de l’equip adequat per cada projecte, perquè cada projecte, des del meu punt de vista necessita un tipus d’equip, hi ha persones que sí que les vaig fidelitzant i estan amb mi, i jo amb elles i anem compartint, però cada projecte necessita un tipus d’energia i un tipus de persones. Jo crec que el que és més difícil és trobar l’equip adeqüat.
En aquest sentit quin creus que és el recurs més important que tens per transformar una idea en una realitat? Que és el que tu aportes?

La meva capacitat de generar… És la necessitat que tinc d’explicar coses. Tinc una necessitat de parlar i és una manera d’estar a la vida que no puc evitar, és a dir, quan alguna cosa m’emociona necessito expressar-ho i buscar les eines per fer-ho. Perquè em fa perdre la son, la gana, perquè m’alimenta i em dóna tantes coses que no necessito ni dormir, ni menjar. No sé com explicar-ho.

Susana Barranco_Thorus Arts

Foto de Fernando Gebbia

Parlem de la realitat actual. En el moment que estem vivint, com t’ha afectat professionalment la situació de crisi a Espanya a l’hora de realitzar el teu treball, si és que trobes alguna diferència?

És que m’ha tocat créixer professionalment en un context de crisis, o sigui, en el moment que jo m’he començat a sentir madura -i em queda molt per aprendre- però sé qui sóc, m’ha tocat aprendre-ho en un moment que hi ha crisi. Sempre he hagut d’anar sobrevivint, llavors en aquest context no sé si he notat canvis. M’ha tocat despuntar en un moment on no hi ha diners, jo no m’he beneficiat mai dels moments que hi ha hagut diners, per tant, tampoc sento que ho trobi a faltar ara que no n’hi ha.

 

En quantes idees o projectes acostumes a treballar alhora?

Ui! En molts. Tinc una productora de teatre infantil i això em dóna una estabilitat, tots els espectacles són de creació pròpia, tinc gent contractada, actuo en algun d’aquests espectacles per saber que és el que demano a la gent que treballa amb mi, ser exemple però també poder-me examinar a mi mateixa. Tota aquesta gestió i actuació és un gran projecte. Després estic amb dos documentals encetats i amb un espectacle amb el qual vaig estar a la Nau Ivanow “Massa tard per ser pessimista”, que vull tornar a revisar per tornar a moure’l.

 

Fa molt de temps que dirigeixes la companyia de teatre per nens…

Tinc 12 espectacles. La Companyia La Maquineta la vaig muntar quan em vaig quedar embarassada de l’Amat, em vaig dir “wow” nena, ara has de fer alguna cosa. Ara tinc 12 espectacles en moviment, tres persones fixes treballant i altres dotze intermitentment, segons el projecte. Això em dóna una vàlvula d’escapament i està bé perquè un ha de saber que pot fer coses que no et són rendibles econòmicament però ho són personalment i no ha de perdre tampoc l’horitzó de fer coses que també et siguin rendibles econòmicament. Saber trobar l’equilibri entre aquestes dues coses és el que et fa sobreviure. Això és molt importat.

 

Susana Barranco_Thorus Arts

Foto de Jesús Gómez

 

Et trobes bé treballant en molts projectes alhora?

Sí, m’encanta. Evidentment això m’obliga a tenir una bona organització. Sóc una persona molt organitzada, matinera. I compaginar-ho amb la meva vida familiar. És una adaptació a la vida dels meus fills i ells a la meva vida. És, bàsicament, una manera d’estar al món. No puc pensar en una altra manera d’estar, perquè des que vaig acabar el Col·legi del Teatre vaig ser un tipus d’actriu que vaig decidir començar a buscar-me la vida. He fet molts pocs càstings, coses que he fet amb el Marcelí Antúnez perquè m’ha cridat, o amb Comediants. Però no sóc una persona d’anar a buscar els altres perquè m’acullin sinó d’oferir als altres un projecte. Sóc d’aquest tipus de persona.

 

Vols compartir més detalls sobre els projectes que estàs treballant ara mateix?

Sí. Ara estic, com t’he comentat, amb el documental “Caure del niu” que és un projecte que estic mirant de fer amb coproducció amb TV3. Parla dels processos migratoris i de les dificultats que es troben sobretot els xavals perquè crec que és una edat molt important. Com a éssers humans són molt vulnerables, estan forjant la seva personalitat. Nosaltres, com a societat, és molt important com acollim a aquestes persones perquè dependrà molt de com els acollim de com ells es desenvoluparan com a persones adultes. El títol ha de ser molt suggerent i ve a ser la tesi del mateix projecte. “Caure del niu” pot representar moltes coses: caure de la ingenuïtat, caure del vincle matern… ara estic buscant els testimonis. M’està costant molt trobar-los perquè el més important és que els testimonis t’expliquin coses per sí mateixos, no cal tenir persones ‘expertes’ parlant al voltant d’aquest tema, sinó que el mateix testimoni, et pugui explicar moltes coses i fer-te a tu reflexionar. Fa uns quants mesos que hi treballo i m’angoixa una mica perquè m’agradaria començar ja però m’estic esperant a trobar-lo. Tinc una fundació d’aquí del Barri de Poble Sec, la Pere Claver, que treballa amb xavals immigrants, que m’han proposat col·laborar, hi posaran diners i m’estan presentant a usuaris seus. També estic parlant amb Càritas i amb DGAIA, que és el Departament d’atenció a l’infància de la Generalitat, en un principi que m’oferien els seus usuaris, els seus processos que havien estat d’èxit, però que malauradament, no són un mirall de la realitat, ara estem buscant també altres testimonis que estan en mig del procés d’adaptació difícil. Vull donar visibilitat als drets dels infants i joves que són els mateixos per a tots siguin del lloc que siguin. Tota aquesta recerca et va nodrint i forma part del documental. Per a mi és apasionant.

 

No pares…
També estic col·laborant amb una gran artista que ve de les belles arts i és il·lustradora, i faig una mena de coaching per intentar portar a terme els seus projectes. A vegades, ens perdem en els mons de les idees. Està molt bé teoritzar, tenir conceptes, però a vegades ens fa falta passar a l’acció i no tenir por d’equivocar-nos. Si t’equivoques, forma part del procés. No tenir por a passar a l’acció i no tenir por al fet que algú t’ajudi, perquè sortosament molta gent et diu que si, i igual que tu demanes, a vegades, també et demanen. Està bé establir aquests vincles de cooperació i de comunicació que en definitiva tenen molt a veure amb la creació. Quan fas una obra de teatre hi ha un escenògraf, un músic… diferents llenguatges que han de comunicar-se entre ells per crear un tot.
També estic molt contenta perquè tinc un nou espai. Tindré un espai per a mi on poder assajar, tenir el magatzem, l’oficina. I això és important, encara que tinguis por s’han de donar passes, perquè d’anar cap enrere sempre ets a temps però d’anar cap endavant… que la por no et paralitzi.