Els Bojos

de Lluís Arcarazo
foto de Michael Hart

 

Al Poble Sec hi havia un boig. Jimmy, li deien. Un home devastat que vestia una americana vella i una camisa arrugada que una vegada va ser blanca. Tenia un rostre ferotge, orlat per una barba demoníaca que resaltava uns ulls foscos que semblaven amagar un secret terrible. Als nanos ens feia por, però era inofensiu.

De vegades el féiem emprenyar cridant-lo: Jimmy, Jimmy!, però d’altres seia a la vorera amb nosaltres a llegir el Pulgarcito. A mida que em vaig fer gran i vaig començar a fixar-me en les noies i els llibres, vaig anar perdent interès pel personatge. I la indiferència va donar pas a l’oblit.

Un dia, jo devia tenir disset o divuit anys, va córrer la brama que el Jimmy havia mort. El cert és que feia temps que no el véiem rondar pel carrer Cruz de los Canteros, ni aturar-se a la cantonada de Murillo amb Blasco de Garay. Ha mort el Jimmy, vaig pensar, i amb ell una part de la meva infantesa, vaig intuir. I els nanos que anys enrere ens en réiem el vam trobar a faltar. El meu amic Santi, amb qui aleshores compartia ànima de poeta i cor d’àcrata, va trobar injust que un boig no tingués un placa que el recordés com es recorda els grans homes – Flemming, Gagarin, Andersen – , així que vam anar a una papereria que hi havia a la Plaça del Sortidor i vam comprar dos metres de paper d’estrassa. Vam escriure a quatre mans un llarg poema, que he oblidat, dedicat a la seva bogeria que nosaltres interpretàvem com una lúcida rebel·lia contra un món absurd i mediocre. Vam agafar un pot de cola de fuster que feia servir el meu pare i vam enganxar aquella pancarta lapidària en una cantonada del barri on de vegades el Jimmy s’hi passava hores fumant celtas curts, un rera l’altre. Mentre ho feiem, alguns veïns s’aturaven, llegien i se n’anaven, deixant-nos per impossibles. Vam tornar a casa amb una barreja d’orgull i satisfacció, que diria Aquell.

Al cap d’un parell de dies, baixant cap al Paral·lel, el poema continuava a la paret. I davant d’ell, vaig veure el Jimmy, fumant com un carreter, indiferent al nostre homenatge. No sé si el va arribar a llegir, però si ho va fer devia pensar que els bojos érem nosaltres. I potser tenia raó.